Les cases en sòl rústic no són l’únic moment en què el turisme actua com a motor de transformació territorial. Sant Vicenç i el Moll (Port de Pollença) en són exemples anteriors i paradigmàtics. Originàriament, ambdós eren petits nuclis vinculats a la pesca i a activitats marítimes locals. La vida social, econòmica i institucional es concentrava al poble, i aquests ports tenien una dimensió reduïda i funcional.

Amb l’arribada del turisme, però, la costa es revaloritza de manera accelerada. El litoral passa de ser un espai productiu vinculat al mar a convertir-se en un actiu pel visitant de primer ordre. És,així, el capital turístic qui impulsa la urbanització d’aquests espais: es construeixen hotels, apartaments i infraestructures, sovint amb poca planificació i ocupant intensament la primera línia de mar. El paisatge litoral es transforma per adaptar-se a un model basat en l’atracció massiva de visitants. Aquest és el model clàssicament conegut com a “sol i platja” estandarditzat, nascut, sobretot, als anys 60. Tot sigui dit, és cert que el Port de Pollenca presenta un turisme de costa previ al gran boom turístic (és el cas del Sis Pins o l’Illa d’Or) i va comptar amb una planificació urbana més conscient que altres punts de l’illa (en gran part, gràcies a persones com l’arquitecte Josep Ferragut). Això ha provocat que sempre hagi tingut un turisme més ordenat, amb una planta hotelera menor i amb un marcat caràcter més familiarista i de qualitat.

Aquí, la gran part de l’activitat econòmica es destina a servir principalment el visitant: comerços de souvenirs, restauració, serveis d’oci, lloguers d’embarcacions o excursions. Una part important dels residents passa a dependre laboralment del sector turístic, especialment de l’hostaleria i la restauració. Així, a diferència del model del sòl rústic, aquí els ingressos no provenen majoritàriament de rendes de propietat, sinó del treball. Això, però, també implica una distribució per molts desigual del valor generat: els beneficis del sòl i dels grans establiments es concentren en determinats actors, mentre que una part significativa de la població depèn de salaris baixos i inestables.

Tot i que sovint es pugui qualificar Pollença com a turisme d’interior, aquesta etiqueta resulta parcial, ja que el que trobem dista molt del que podríem trobar a pobles com els del Pla. I és que el nucli històric no té un model propi aliè a la dinàmica de la resta del municipi: tot i que durant anys ha comptat amb una petita planta d’hotels d’interior, el poble, sobretot, ha exercit com a centre de serveis per a visitants allotjats tant al litoral com al sòl rústic. És a dir, hi ha una relació clara amb la casa a fora vila: el turista “baixa” a visitar el poble i consumir allà tot i allotjar-se a una finca de la proximitat.

Tot i així, el poble ha ofert tradicionalment un turisme més vinculat a la cultura i al patrimoni: les festes populars, el Festival de Pollença, els espais patrimonials i l’encant del centre històric han configurat una oferta diferenciada respecte al model estrictament de sol i platja. Amb el pas del temps, però, aquesta orientació ha reforçat la dependència del comerç i de la restauració envers el visitant. Progressivament, part del teixit econòmic s’ha anat orientant cap al consum turístic, en detriment d’altres activitats més vinculades a la vida quotidiana local. Es produeix així un desplaçament de l’economia del veí cap al visitant, amb transformacions en els usos dels locals comercials i en la tipologia de serveis oferts.

L’arribada de les plataformes digitals de lloguer turístic ha intensificat aquest procés. Si abans els allotjaments d’interior eren limitats i majoritàriament professionals, avui més propietaris han optat per llogar habitatges del centre històric a través de canals en línia. Això ha incrementat notablement el nombre de places turístiques dins el nucli urbà. Paral·lelament, la inversió estrangera ha guanyat pes i el valor del sòl urbà s’ha incrementat de manera sostinguda, amb una pujada dels preus immobiliaris que dificulta l’accés a l’habitatge per a part de la població local. El model resultant es caracteritza per una forta presència de restauració, lloguer turístic i negoci immobiliari, amb un risc evident de desplaçament residencial. Per altra banda, el turisme ha forçat a la rehabilitació del patrimoni local i a la generació d’ocupació i activitat econòmica.

Els nuclis de costa presenten una estructura urbana força definida. A primera línia de mar hi trobam principalment establiments hotelers, que en alguns casos poden arribar als set nivells d’alçada. Aquesta façana marítima concentra bona part de la planta hotelera tradicional. La segona i tercera línia varien segons el nucli. Al Port de Pollença, aquestes àrees es caracteritzen sobretot per edificis plurifamiliars d’uns cinc nivells residencials. En canvi, a Cala Sant Vicenç o en zones com Llenaire i Gotmar, predominen les cases unifamiliars, habitatges adossats o conjunts d’apartaments de dimensions més àmplies i menor densitat relativa. Més enllà dels hotels en primera línia, integrats sovint en un continu d’apartaments i edificis residencials, també hi ha hotels tipus resort i comunitats residencials tancades. Aquests complexos solen estar formats per edificis de tres o quatre plantes disposats al voltant d’un espai central amb piscina i/o jardí. En serien exemples establiments com l’Hotel Flora, el complex DUVA o el Bellamar, entre d’altres. La major part d’aquestes construccions daten a partir dels anys seixanta, en el context del desenvolupament turístic massiu. En són excepció alguns hotels històrics i determinades cases patrimonials situades a primera línia del passeig Voramar del Port de Pollença, anteriors a aquest període d’expansió.

A diferència de les edificacions en sòl rústic, els nuclis de costa acostumen a disposar de serveis urbans consolidats: connexió a xarxa pública d’aigua potable, sistema de clavegueram, recollida regular de residus, enllumenat públic i accessos viaris pavimentats. Aquesta infraestructura permet una gestió més centralitzada dels recursos i dels impactes ambientals, tot i que la seva intensitat d’ús en temporada alta suposa també una pressió significativa sobre les xarxes i els ecosistemes costaners.

Les edificacions del centre de Pollença corresponen, majoritàriament, a la tipologia tradicional del poble. Es tracta de cases de dos o tres nivells que poden presentar portassa a la façana. L’estructura interior acostuma a seguir un esquema similar: entrada principal, saleta, cuina i, al fons, un corral o pati que articula la ventilació i la llum de l’habitatge. A la planta superior es solen situar les habitacions. De tota manera, aquestes estructura varia depenent de les dimensions, que al seu torn varien segons la ubicació i l’origen social. A l’entorn de la plaça i dels carrers més cèntrics, com el Carrer Major, hi trobam cases més senyorials, de majors proporcions i amb elements arquitectònics més elaborats. Fora d’aquest entorn apareixen habitatges o més moderns o de caràcter més humil, de menor escala. Actualment, moltes de les cases de major dimensió s’han transformat en hotels o hostals d’interior, espais de restauració, en grans habitatges destinats al lloguer vacacional o en segones residències. Aquest procés ha modificat parcialment els usos originals del teixit residencial.

Les normes constructives al centre són més estrictes que a altres zones del municipi, a causa de la protecció patrimonial i dels criteris estètics establerts. Això fa que les intervencions segueixin una lògica formal coherent amb el conjunt històric, preservant alineacions, alçades i materials tradicionals (persianes mallorquines, la pedra de les façanes o l'estètiques de les portelades solen seguir encara els mateixos patrons de fa segles).

La major part de les construccions, tal com les observam avui en la seva configuració actual, daten dels segles XVIII i XIX i dels inicis del segle XX. Aquest fet porta a tenir una planta residencial més bé envellida. Tot i això, hi ha casos puntuals d’origen més antic, així com edificacions més recents, com alguns entorns amb blocs de pisos, que daten a partir de meitat del segle XX fins a l’actualitat.

Els nuclis de costa, en canvi, presenten una densitat més elevada i una morfologia urbana més definida. Sovint s’organitzen en malla a partir de la línia litoral, amb carrers suficientment amplis per permetre la circulació de diferents tipus de transport. Disposen d’una xarxa consolidada de serveis urbans (supermercats, equipaments socials, restauració i comerç) especialment al Port de Pollença, que funciona com a nucli residencial durant tot l’any. En canvi, a Cala Sant Vicenç la manca de serveis, especialment durant els mesos d’hivern, és més evident, reforçant el seu caràcter marcadament estacional.

El centre del poble és l’entorn més dens. La seva morfologia urbana té origen medieval i s’ha desenvolupat de manera orgànica, sense una planificació en quadrícula. Els carrers són estrets i el traçat irregular. Actualment, bona part del centre es troba empedrat i funciona gairebé com a zona de prioritat per als vianants, amb accés restringit a determinats vehicles per garantir el subministrament als comerços i establiments de restauració. Es tracta d’un espai amb una forta concentració de serveis que, tanmateix, està experimentant transformacions derivades del turisme i dels processos de substitució comercial i residencial associats a la gentrificació.